Rafalafena

Fa sol. La gent passeja tranquil· lament. Hi ha un grup de jóvens que xarren animadament asseguts en un banc d’un dels carrers interiors del parc.

ANDREU
(somrient)
Que t’ho dic jo, que eixa està per tu. El que passa és que
encara estàs penjat per Marta, això és el que passa.

LLUÍS
(com si s’enfadara)
Que sabras tu, de tot això. Marta ja no m’interessa, t’ho he dit
mil voltes. I a Natàlia també te la regale, si la vols.

SAMUEL
(fent cara se srprés i al· lucinant)
Home, si se regalen ties, a mi ja m’aniria bé qualsevol de les dos!
(amb ironia)
Jo no tinc manies!

ANDREU
(entre rialles)
A tu t’és igual bacallà d’Islàndia que llangostí de Vinaròs. Tu el
que passa és que passes més fam…

(Tots riuen…)

SE SENT LA MELODIA D’UN TELÈFON MÒBIL

Els tres xics es miren sorpresos. Comproven que no és cap dels seus mòbils, i es miren cap a tots els costats, buscant d’on ix el soroll. Es giren i es donen compte de que Natàlia els estava espiant. Natàlia al veure que ells li miraven agafa el mòbil i s’allunya. Lluís la segueix.

LLUÍS
(enfadat la crida)
Natàlia!!! Que nassos feies al meu darrere escoltant el que deiem???

NATÀLIA
(enfadada)
Però que dius ets un paranoic! No tinc una altra cosa que fer que escoltar les teues converses amb els teus amics xe!

LLUÍS
Eh deixam tranquil! No vull saber res de tu! Per a mi estàs morta!

NATÀLIA
Val això faré no sabràs res de mi....Veste’n amb Carla!

(Natàlia se’n va)

Lluís torna al banc on estaven els seus amics i veu que Samuel se n’ha anat i es queda amb Andreu.

LLUÍS
(amb ira)
Sempre està igual és un cabró. Vaig a cridar a Marta que necessite parlar amb ella.

ANDREU
Val me’n vaig a ma casa a avorrir-me. Adéu.
(indignat)

Lluís agafa el seu mòbil i crida a Marta.

MARTA
Si?

LLUÍS
Tinc que parlar amb tu. Quan te’n vas al poble?

MARTA
Aquesta nit. Ja et cridaré quan torne i quedem.

LLUÍS
Vinga adéu un bes..!

Lluís se’n va cap a casa...

Al dia següent....

CARLA
Iep! Pots quedar aquesta vesprada? Es que tinc que parlar amb tu...

...CONTINUARÀ...